I SI FINALMENT HO ACONSEGUIM?

Ho reconec: després de la innocentada que ens va fer la CUP amb l'empat tècnic el 27 de desembre, i de la negativa definitiva a investir Mas del 3 de gener, vaig creure definitivament que havia pecat de naïf amb la meva postura optimista que vaig publicar després del 27-S. En aquells moments de desil·lusió, vaig atribuir l'estrepitós fracàs als interessos personals i de partit dels dos actors polítics. Si els catalans els havíem designat a ells per a què en obrissin el camí a una nova República i havíem fallat en escollir-los, n'havíem d'assumir les conseqüències i començar una altra vegada des de zero. 

Però, la realitat, igual que la ficció, té girs argumentals inesperats. El sobtat canvi que es visqué a Catalunya tudaria més d'una ampolla de cava oberta a Madrid, i és que el President Mas va girar la truita in extremis, potser massa tard, esperant el moment de la investidura. Però en veure que el miracle de la CUP no arribava i que quedaven escasses hores per què tot se n'anés en orris, va fer el famós "pas al costat". 

En el seu lloc designava Carles Puigdemont, un polític que va demostrar tenir un nivell discursiu més que remarcable en la rèplica del debat d'investidura. El moment més sonat va ser quan va tocar dialècticament de mort una Inés Arrimadas que l'únic que havia sabut fer era furgar en el passat digital del President. El resultat fou que l'arma llancívola de la diputada va acabar convertint-se en un bumerang que anava agafant embranzida en el seu camí de tornada, a mida que Puigdemont li anava contextualitzant que aquell tweet feia referència als invasors feixistes i nazis, que tots els demòcrates volem foragitar de les nostres terres i les nostres vides. Tocada i enfonsada.

També va deixar-li clar a Rabell que qui somiava truites era més aviat ell, que volia acordar un referèndum pactat amb un Estat que no té ni idea de què és negociar. No sé si perquè aquest simple fet és vist a Madrid com una derrota, o perquè realment regna un nivell intel·lectual tan baix dins la Moncloa, que l'única cosa que en Rajoy es veu capaç de fer és amagar el cap sota l'ala de la llei, d'una Constitució de caire bíblic, de l'amenaça constant o del plasma.

De fet, des de l'altra banda, l'única cosa que fins ara han proferit són rebequeries de nen petit: Felip VI no ha volgut rebre la Presidenta del Parlament Carme Forcadell; no ha "agraït els serveis prestats" al fins ara President de la Generalitat i cap representant del Gobierno no s'ha dignat a trucar el President Puigdemont. Aquests gestos, que formen part de la cortesia més bàsica entre institucions polítiques, han estat truncats per aquells que no saben com gestionar un problema que els està a punt d'esclatar a la cara. Tanmateix, juga molt a favor nostre que un Rei que no sentim com a propi no ens vulgui rebre. Per a què necessitem un monarca si els que creiem en la formació del nou Estat Català l'haurem llançat a la paperera de la història un cop gaudim de la nostra República?

Mentre a l'altra banda es representen espectacles de mediocritat política i de curtor de mires, aquí el nou govern ja s'ha posat a treballar. L'altre dia, a la primera entrevista que va concedir Puigdemont, vam poder comprovar que no van de bromes. Catalunya actua ja al marge de l'Estat espanyol que, com hem vist, institucionalment ja ni ens contempla, a no ser que sigui per castigar-nos. Fantàstic: posem fil a l'agulla per crear una Hisenda pròpia, per definir un marc jurídic plenament català, i sobretot per eixamplar la base social per a la independència. Proposem solucions assenyades i a anys-llum de les que vénen de Madrid per encarar els problemes de la gent. Engresquem aquells que encara creuen que formar part de l'Estat espanyol és la solució. 

Personalment espero que una part dels que encara no es consideren independentistes es vagin afegint al carro quan comprovin que la manera d'actuar de les institucions catalanes és molt més moderna i europea que no pas la de l'Estat espanyol. Després de veure l'entrevista a Puigdemont, el primer que vaig pensar és que aquest projecte és nacionalista, però no només. És un projecte de renovació, de catarsi sobre un passat de tres-cents anys malmesos culminats per la cirereta del franquisme. Potser torno a pecar d'innocent tenint esperances, però... i si finalment ho aconseguim?

27-S: CAL SER OPTIMISTA

Ja fa gairebé una setmana del 27S i personalment no puc ser més optimista per com s'està duent a terme el Procés:

LES XIFRES:

Del 77,4% de participació a les urnes, un 47% i escaig estan clarament a favor de la independència i aproximadament un 40% no vol canviar les coses. D'entre tots els electors, hi ha un 11% (CSQEP i Unió) que, tot i que no vol ser considerat ni d'una banda ni de l'altra, està a favor del dret a decidir. Si ens parem a pensar, fa anys que, el punt on ens trobem avui hauria estat considerat una novel·la de política-ficció. Però, ara que hem aconseguit fer realitat allò que tants consideraven una quimera, l'últim que hem de fer és caure en el pou del desànim, focalitzant el nostre pessimisme en aquest 3% que ens falta per arribar al 50% de vots a favor de la independència. És més, si entre aquests vots s'haguessin comptabilitzat aquells que, per les raons que sigui, no es van poder emetre des de l'estranger, potser a hores d'ara la CUP ja hauria fet una DUI. Així que, personalment crec que -i ja sé que és una visió molt subjectiva- si es fes un referèndum amb totes les condicions democràtiques que l'Estat espanyol ens nega, el sí guanyaria al no.  

ELS ACTORS

Torno al pessimisme propi dels catalans: és una llosa el fet de no haver arribat a l'escó 63. "Tant de bo hi haguéssim arribat", diran alguns. Esclar que, d'aquesta manera, Junts pel Sí no hauria de dependre de la CUP per tal de materialitzar el projecte sobiranista, i així poder tirar pel dret d'una vegada! Però, lluny de veure els resultats obtinguts com un desavantatge, crec que és altament positiu que el Procés sigui bicèfal, ja que les dues parts estan obligades a negociar i a entendre's; si comencem una república nova, és obvi que s'ha de fer des del màxim consens, però també des de la màxima diversitat ideològica, si no podem caure en l'error de construir un país amb tots els elements que vituperem d'aquell deixem enrere. A més, tinc la confiança que ni JxS ni la CUP voldran passar a la història com els partits que van dinamitar l'única oportunitat que ens hem brindat a nosaltres mateixos de poder canviar les coses. Són massa anys lluitant per un estat català com per llençar-los a la paperera.

A LES ILLES

Encara que fa relativament poc temps que visc a Balears, crec que puc donar-vos la meva impressió -molt personal i subjectiva i delimitada als cercles on em moc- sobre com s'està vivint el que està passat al Principat. Em referiré als illencs que simpatitzen amb el poble català o que fins se'n una senten part, almenys quant a llengua i orígens culturals; gent que en la seva majoria ja va promoure i empènyer la Marea Verda el 2013 i que és, segons crec, l'equivalent civil a les Illes del que està passant a Catalunya. Tot i això, abans de llegir les meves valoracions, heu de tenir en compte que aquest pensament aquí és força minoritari; tanmateix, tan minoritari com ho era l'independentisme a Catalunya fa uns deu anys...

Aquest grup de simpatitzants vol que Catalunya esdevingui un estat. En la seva gran majoria tenen la mateixa il·lusió que nosaltres. Tanmateix, en termes pràctics, temen que això els pugui suposar un perjudici irremediable i que comporti un endarreriment quant a la promoció de la llengua i cultura pròpies; un retrocés que seria, segurament, la principal resposta d'un Estat espanyol agònic que voldria evitar de qualsevol manera la continuitat de la seva destrucció territorial en el moment en què República catalana ja fos una realitat. Aquests últims espeternecs que donaria l'Estat espanyol mermarien notablement la ja ferida presència del català a les Illes. Recordeu que d'això ja en vam tenir un tastet durant l'anterior govern de Bauzá. 

Pel que fa a l'acord al que hagin d'arribar els dos partits independentistes, la gent majoritàriament creu que això no passarà. De fet veuen aquestes dues formacions polítiques com això: polítcs que "sempre acaben fent el mateix", és a dir: incomplint promeses i defraudant el seu electorat.

En tot cas, espero que això no passi i que continuem el nostre viatge cap a Ítaca!

FILOLOGIA-FICCIÓ

El llatí no ha existit mai i el català ens el van ensenyar uns foners que van venir de Mallorca. A més, el valencià ja es parlava abans dels ibers. El català del Principat és una raresa aïllada que s'assembla a les seves llengües veïnes per casualitat fonètica. Però es veu que aquesta casualitat també és semàntica perquè els parlants de les tres regions s'entenen entre sí.

Estic astorada. En pocs dies he pogut descobrir que la llengua que parlem al Principat és un dialecte de l'occità que no té res a veure amb el romanç que es parla al País Valencià, ja que prové d'un mossàrab molt diferenciat del llemosí. Bé, en comú tenen el llatí. Però és que ara resulta que la mare de les llengües romàniques tampoc no ha existit mai! Que això de declinar ens ho vam inventar els profes de clàssiques per guanyar-nos les sopes! A més, si el català i el mallorquí s'assemblen tant, és únicament degut a que, després de la Conquesta del rei en Jaume I, van venir uns quants illencs al Principat, concretament a l'Empordà, i ens van empeltar una mica l'accent i per això en van deixar l'article salat. Però, atenció! Que abans d'això per la Península ja havien passat uns quants foners i ens havien ensenyat a fer sobrassades i ensaïmades. Per això a llocs com a Tossa, Cadaqués o l'Escala encara tenen la mania de salar. El tema lingüístic quedaria més o menys així:

El títol i les notes al peu de pàgina són d'un prestigiós parafilòleg que ha escrit moltes obres de filologia-ficció. 

Doncs bé, ara resulta que hi ha una sèrie de gent que s'entesta a dir que parlem la mateixa llengua! Però quin disbarat! Si en mallorquí diuen moix i a Catalunya diem gat! Que jo ni anant gata em creuria que català i mallorquí són la mateixa llengua! Ah, i gat també es diu a València, però això és una d'aquelles casualitats fonètiques i semàntiques que us deia abans. A més, en Bauzà ja ens ho va ben recordar una vegada: "que en bon mallorquí se diu tassó i no got". Però a Menorca li van dir que "compte, que aquí deim got!". Però suposo que això deu ser influència dels anglesos, Oh my God! 

Ara que, és ben estrany: venint com vinc de Barcelona mai no he baratat la meva llengua, ni tampoc no ho han fet per dirigir-se a mi. Suposo que deu ser perquè hi ha moltes casualitats d'aquelles que fan que ens puguem entendre perfectament sense haver de recórrer al diccionari. Però rai, que són llengües diferents, jo no en tindria cap mena de dubte. Si no, perquè en mallorquí riuen quan diuen raïm (/reim/)? A Catalunya això no passa perquè som més seriots que no pas els mallorquins i això denota una diferència lingüística important: si no perquè un català no riu mai quan sent aquest enigma indesxifrable propi de l'humor mallorquí?

-Vaig a pescar

-Jo vaig a per sa cussa

Bé, he d'admetre que hi ha alguns mallorquins, no gaires, que quan senten això tampoc riuen, però segur que tenen algun gen català i no ho volen confessar.

En fi, que cada vegada ho tinc més clar: crec que hauríem de traduir el Tirant Lo Blanc al català. És ben urgent que els lectors catalans puguin gaudir d'aquesta magnífica obra èpica que ens va llegar Joanot Martorell. També trobo imprescindible una versió acurada de les novel·les i els relats de Mercè Rodoreda al valencià i al baléà, ja que fins ara els habitants d'aquelles contrades només les han pogut gaudir en castellà. I, tot i que en aquesta llengua sonen molt bé, és ben injust que no les puguin llegir en l'idioma dels seus padrins i yayos! De la mateixa manera, convidaria a algun estudiós del valencià, nadiu del Principat, que traduís alguna obra del gran Joan F. Mira al català. Li agraïrem tota la vida, perquè no sé si en castellà n'hi ha cap. Crec que els catalans també seríem eternament feliços si algun conciutadà que hagi viscut per les Illes ens pugués traslladar les Rondaies de Mossèn Alcover al nostre humil idioma, així potser algun dia els catalans arribarem a  captar l'humor mallorquí.

En fi, hi ha molta feina a fer, amics. No sé per on haurem de començar, però tot és posar-s'hi!

LINGÜÍSTIC O "LLINGÜÍSTIC"?

Fer que un cultisme tingui l'aspecte de mot patrimonial és com barrejar ous amb caragols

En consonància amb l'anterior article, em sorprèn que entre els creadors i simpatitzants de les "pseudo-gramàtiques" balears hi hagi una minoria que tingui la recança a escriure el mot lingüístic substituint-lo per l'aberració "llingüístic". M'imagino que defensen aquesta postura perquè han sentit molta gent mallorquina pronunciar així aquestes paraules. Al Principat també sol haver aquesta pronúncia incorrecta per analogia amb les paraules patrimonials. No és difícil sentir "llògic" en lloc de lògic, per exemple. El que és més difícil d'explicar és perquè alguns continuen proposant aquesta grafia. Anem a veure com podem rebatre aquests arguments remetent-nos a l'origen llatí de la llengua catalana i al procés d'adquisició de paraules o cultismes a partir de les llengües clàssiques, 

Cultismes

M'explicaré: lingüístic és un cultisme ben correcte en català, que s'ha d'escriure amb L incial i no pas amb LL com proposen alguns gonellistes, ja que és un mot que s'ha pres directament de la forma llatina LINGUA. De fet, si ens fixem, tots els cultismes en català  s'escriuen gairebé sense canviar la forma llatina original ja que, com que són paraules que s'han pres directament d'aquesta llengua en èpoques molt posteriors, gairebé no hi ha canvis fonètics apreciables. No és d'estranyar que totes les llengües de cultura hagin recorregut a aquesta solució per incorporar neologismes dins el seu vocabulari: pensem en totes les paraules que vénen del grec, per exemple; els cultismes són mots que enriqueixen el gruix semàntic d'una llengua que cada vegada ha de menester més paraules per descriure aquelles coses que la ciència va descobrint.

Mots patrimonials

Quan hom escriu "llingüístic" en català comet un greu error, ja que deixa de banda l'essència principal d'aquestes paraules manllevades del llatí i és que gairebé no tenen una evolució fonètica o formal apreciables. Un cultisme no segueix la mateixa evolució que la d'un mot patrimonial, és a dir, aquella paraula que deriva del llatí però que és el resultat d'una evolució natural derivada de la pronúncia que han anat fent els parlants al llarg dels selgles. Per tant, els mots patrimonials solen patir una evolució molt acusada. En el cas concret que tractem avui, les paraules patrimonials que comencen per L en català com "llengua"< LINGUA, "lluna" < LUNA, etc. palatalitzen la L inicial. Així, en la nostra llengua coexisteixen doblets com llengua (patrimonial) i lingüístic (cultisme) que deriven del llatí LINGUA.

Doblets 

En aquest sentit, es donen casos ben curiosos: si comparem les dues paraules patrimonials que han evolucionat, tant el català com el castellà, del mot llatí CATHEDRA (del grec < ΚΑΘΕΔΡΑ, "cadira") tenim:

• CADIRA, en català, conservant el sentit originari del grec, "seure".
• CADERA, part del cos que "s'asseu" a la cadira!" 

El que veiem aquí és que, quant a aquest mot, hi ha hagut una evolució semàntica molt forta en castellà. I pel que fa a la forma d'ambdues paraules, s'hi pot apreciar una evolució marcada respecte la forma llatina CATHEDRA. En canvi, aquestes dues paraules patrimonials coexisteixen també amb el cultisme càtedra, que ve a ser aquell "seient metafòric" que ocupen els que són molt entesos en una matèria...

Un altre exemple d'aquests el trobo en els diferents mots patrimonals que han resultat en català i castellà del mot llatí COLLOCARE:

• COLGAR, en català, estirar-se o anar a dormir o posar davall la terra, enterrar.
• COLGAR, en castellà penjar. 

Fixeu-vos que en els dos mots patrimonials hi ha hagut una evolució semàntica clara respecte la paraula original llatina, tot i que s'ha conservat el sentit primari de la paraula, que és "posar alguna cosa en algun lloc".

En el següent quadre -un exercici que vaig proposar als meus alumnes- podeu comprovar que hi ha un bon nombre de doblets lingüístics que coexisteixen en català i que deriven d'una mateixa paraula llatina.

Així doncs, abans de fer segons quines afirmacions, és bo remetre'ns als orígens!

ARTICLE SALAT, "LALAT" I "LULAT"

IB3 destrueix el català estàndard: primer han començat salant la secció del Temps i dels Esports. Quina serà la passa següent?

Ja fa algun temps que a IB3 Televisió podem escoltar com cada home o dona del temps, o dels esports, pronuncia els articles segons el seu dialecte. Se sent majoritàriament l'article salat, ja que la procedència dels tres homes del temps és mallorquina. Tot i que també podem escoltar una dona del temps dir "u Puig Major.", emprant la varietat pollencina. 

Jo, que no sóc de parla balear, els sento pronunciar majoritàriament el salat, però en segons quins contextos usen el literari. De fet, ja estic acostumada a escoltar els parlants del mallorquí usar els dos tipus d'articles en contextos molt concrets. Quedo astorada també en adonar-me de la riquesa de determinants que conviuen en la variant mallorquina: es, sa, ets, ses; per a persones, els nominals -en desús al Principat- en i na; davant de la preposició amb o en, l'article masculí singular so; l'article, també masculí singular, lo restringit a l'expressió "durant tot lo dia".

Que ningú no em demani mai que empri l'article salat! Crec que seria incapaç perquè, com deia, hi ha una combinació tan rica i tan complexa entre l'article salat i el literari, que seria absolutament incapaç fer-los servir com toca. Cometria errors garrafals a oïdes d'un mallorquí en dir "sa Seu" o "sa mar". Segur que ja no em mirarien igual després d'amollar disbarats d'aquests. Estaria fent una imitació barata del seu dialecte, així que millor deixem-ho per ells, això de l'article salat. Sobre la riquesa de l'ús de l'article salat, aquí podeu trobar un estudi interessantíssim de Josep A. Grimalt.

No és novetat que ja fa temps hi ha una polèmica a la Televisió pública d'aquestes illes per tal que els presentadors de les notícies i els programes de televisió facin servir l'article salat - enlloc del literari-. L'objectiu d'això és accentuar la diferència entre el dialecte balear i el central parlat a Catalunya. No és cap secret que l'intent dels polítics d'aquestes illes és dividir la llengua i que, altra vegada, hi hagi parlants que creguin que allò que xerren és genuí i que no té res a veure amb la llengua catalana. Els que promouen això, de fet, pertanyen al mateix bàndol dels que van canviar-li el nom a una part de la nostra llengua que es parla a la Franja; li van posar LAPAO, però sona exactament igual que el lleidetà...

Emperò els nostres governants no ho tenen gens fàcil per aconeguir els seus objectius, ja que entre els treballadors d'IB3 Televisió hi ha gent de diverses procedències. Moltes vegades he caçat un accent barceloní entre alguns dels corresponsals d'IB3, o fins i tot valencià, especialment aquells que estan destinats a Pitiüses. Com poden fer-los emprar el salat a aquesta gent? No crec que el dominin. De la mateixa manera que a mi no m'hi veurien mai salant, perquè ho haurien de fer ells? Doncs bé, el problema l'han resolt de la següent manera: que cada periodista faci servir l'article del seu lloc d'origen. És per això que a l'hora del temps podem sentir l'article salat i el pollencí. I si vingués un català, ja tindríem tota la col·lecció de determinants! Aquesta mateixa norma també l'han acabat estenent a altres mots, fent que de vegades, una mateixa presentadora digui, a voltes veí, i a voltes vesí. Aquesta ambigüitat lingüística dóna peu a que moltes vegades haguem de veure rètols que estan escrits amb faltes d'ortografia com aquest:

Si ja no segueixen la varietat estàndard del català, què esperem que facin els redactors a l'hora de fer els rètols que surten per televisió? Si no hi ha cap criteri i tot s'hi val, s'acaba escribint "creximent" enlloc de creixement. 

Segons el meu parer, l'article salat no hauria de trascendir dins l'àmbit del català estàndard. Ho crec, no només perquè hi ha un gruix relativament petit de parlants que l'utilitzen, sinó perque dominar-ne l'ús demana que hom sigui nadiu del parlar salat o, com a mínim, que se'n dominin les normes d'ús fil per randa, bo i patint el risc de caure en algun error, tal i com ens recorda Grimalt en aquest article De fet, l'únic sentit que té una llengua estàndard és que pugui arribar a tots els parlants i que tots els parlants siguin capaços d'utilitzar-la. Però a més, tots aquells que ens titllen de destructors de les varietats balears ignoren que l'estàndard no és quelcom nou d'ara, ja que des de l'Edat Mitjana s'utilitzava un parlar comú i de registre formal, sobretot en l'àmbit religiós, que era el "mallorquí de trona". En aquest parlar sempre s'emprava l'article general, i és per això que els padrins a les Illes mai no resaven salant. De la mateixa manera, els glosadors sabien distingir el registre que més bé els anava a les seves gloses segons el context. No és difícil adonar-se que en aquella època els nostres avantpassats ja havien intuit que hi havia un registre per a usos més formals, amb l'article general, que dominen tots els parlants; i un altre molt més específic, amb el salat que és l'omnipresent a les Illes, i que sigui així per molt de temps!

Sé que a IB3 ho tindran ben cru per aconseguir imposar el salat, ja que s'han topat amb un gran obstacle: que no tots els treballadors són capaços d'emprar-lo a causa de la seva procedència geogràfica. I això encara justifica més la varietat que hi ha dins de la unitat de la llengua catalana. Així que la solució que de moment han trobat és que cadascú faci servir l'article corresponent al seu dialecte, fent que de vegades puguem sentir "el Puig Major", es Puig Major o "u Puig Major" mentre mirem el temps d'IB3. Això destrueix la idea mateixa de llengua estàndard com a eix vertebrador de tota una comunita lingüística, relegant la llengua que es parla a la televisió a l'àmbit col·loquial de cadascun dels presentadors que van sortint. D'aquesta manera, la imatge que es dóna és que el català simplement es relega al nivell de llengua d'estar per casa que no és en absolut equiparable a la llengua dominant dels ideòlegs d'aquestes aberracions.

EL "PASSI" I L'OMNIPRESENT MEDIOCRITAT

Us hi heu fixat? És una rata-pinyada grisa i rosa, amb una tendra carussa, això sí, té ulls inexpressius, un somriure hieràtic i un nas rosa amb la forma d'un cor invertit. Al pit hi té un altre cor enorme on s'hi pot llegir "Passion for Palma de Mallorca". La M de Mallorca també recorda un altre coret del revés. Quina monada! Els seus ideòlegs l'han anomenat Passi; ho han tret d'allò del Passion, i és la mascota amb la qual l'Ajuntament de Palma té la missió d'atreure més turistes a Ciutat.

L'agència que ha dissenyat aquesta simpàtica mascota es diu Intelagencia. Trobo que han triat un joc de paraules molt divertit per anomenar la seva empresa: Intel·ligència i Agència. L'únic problema que hi trobo és que, a la pràctica, potser els falta intel·ligència a aquesta gent. Almenys la bestiola que han dissenyat no en destil·la gaire, d'intel·ligència, i no sé si tindrà el ganxo que cerquen amb els turistes, o si per contra fugiran cames ajudeu-me despavorits en veure'n un volant arran dels seus caps.

Què hi poden haver vist els de l'Ajuntament de Palma en una empresa capaç de dissenyar dibuixets com aquests? No em crec que puguin tenir tan mal gust... Llavors perquè deu ser que els han triat a ells?... simpatia, rapidesa en fer la feina, afinitat política, proximitat familiar...? Les possibilitats són infinites, tot i que n'exclouria una: professionalitat. Doncs bé, quan un ajuntament gira entorn la mediocritat professional, ja cal que ens calcem... 

Ara, perquè aquesta rata-pinyada no se senti sola, n'han amollat unes altres versions: l'una és  l'Agre Verd: seria la mateixa versió que la del Passi, però que torna verd si no se segueixen les Tres Normes del Passi. Jo encara no he descobert quines són, així que vaig en compte de no fer segons què, no fos cas que m'aparegués aquest animalot verd de tan enfadat...

Aquí teniu l'@AgreVerd  que ha pres el seu nom d'Agression to Palma. Suposo que deu parlar de l'agressió de color grisa i rosa que comentàvem abans.

Una darrera versió que amaneix la festa és el Presi4Madriz, una caricatura del Passi que mostra obertament la seva opció política sense subterfugis. És aquesta:

I aquí teniu el Presi4Madriz, que, no sé què trobareu, però té una retiradeta al Bauzà, no? (ideada pel temible @CapitaGoneya)

Espero que no en surtin més, d'animalons com aquests! Crec que ja en tenim prou amb els polítics. Jo de vosaltres compliria fil per randa les Tres Normes del Passi. Esbrineu quines són i seguiu-les! Encara que crec que hi haurà més mascotes d'aquestes fent companyia al simpàtic Passi i voleiant pel panorama polític i econòmic de la ciutat. Haurem d'estar a l'aguait i saber caçar-les!

PD: Em sembla que no les seguiu bé les #NormesdenPassi!Doncs bé, ja n'han amollat un altre!

 

Aquí teniu el nou PassiBatman. Seguiu bé les #NormesdenPassi perquè sinó d'aquí poc estarem inundats de rates-pinyades!

EL PITJOR VIRUS: ELS POLÍTICS DE PLASMA

Segueixo amb estupefacció les darreres notícies que van arribant sobre el primer contagi d'ebola fora d'un país africà. Espanya ha jugat a ser un país avançat, i un cop més, ha quedat demostrat que només ha sabut tocar la pandereta.

En primer lloc, la decisió de portar els dos missioners malalts no va tenir res de mèdica. Més aviat va ser una decisió política que ha posat en risc la salut pública de tot un país pel fet de no comptar amb la preparació adient per atendre casos d'aquesta envergadura.

De fet, la infecció de l'auxiliar d'enfermeria Teresa es deu a la insuficiència i ineficàcia de la formació prèvia dels treballadors que van atendre els malalts repatriats, i a la falta de mitjans flagrant que té el nostre país per tal de dur a terme una tasca tan delicada. Amb tot, el govern no només s'ha negat a reconèixer aquestes mancances, sinó que ha donat tota la culpa de la infecció únicament a Teresa, l'enfermera que, voluntàriament, va posar la seva vida en perill per salvar la d'un altre. Els màxims responsables que van entendre que Espanya era un país preparat per rebre malalts d'ebola i van donar permís per dur la malaltia fins aquí, ara se'n renten les mans. I no només això, sinó que continuen afirmant que Espanya és un país sobradament preparat per tractar aquests casos, mentre Europa fa una riallada nerviosa tot creuant els dits per tal que el mal no traspassi més fronteres.

Però, pel que vaig sentint, virus tindrà més llibertat de moviments del que prèviament s'esperava. Els protocols que segueix Espanya en aquesta matèria són del tot insuficients. La formació que reben els treballadors és un mer tràmit i els vestits utilitzats no estan homologats al grau de seguretat exigida. I doncs, de què volia presumir el govern espanyol quan va decidir portar els missioners infectats a Europa? En què devien estar pensant les autoritats del país en aquell moment? S'ha volgut estar a l'alçada de països com la Gran Bretanya, que fa dècades que disposa d'una unitat de malalties infeccioses amb treballadors formats ad hoc, quan aquí fa escassament uns mesos el personal sanitari rep cusets de fireta sobre la matèria. 

Mentre Teresa lluita per sobreviure, el Conseller de Sanitat de Madrid només sap dir que l'única culpable de tot plegat és la que n'ha sortit més malparada. Només la sap titllar de mentidera, de "lenta" en el procés d'aprenentatge, i altres perles. Paraules enverinades; contaminades del pitjor virus que campa ara dins les nostres terres, i és que són aquests politicastres ineptes, narcicistes, porucs. Polítics que només saben passar la pilota als altres, sense ser capaços d'assumir responsabilitats. 

Espero que l'enfermera Teresa es recuperi aviat. Estem tots amb tu Teresa. 

#TodosconTeresaM4